24 de novembre, 2008

Chris Potter, sense concessions





No és Chris Potter un artista fàcil d'entendre, no. Segons una encertada definició del crític del New York Times Nate Chinen, Potter té "un enfocament improvisacional que és intel·lectual i atlètic en la mateixa mesura". Un Luz de Gas ple de gom a gom (amb artistes com Llibert Fortuny i Gary Willis entre l'audiència) va rebre i despedir amb entusiasme la feina feta pel seu quartet Underground, potser una de les màquines de fer jazz contemporani més espectaculars de l'actualitat. Craig Taborn als teclats, Adam Rogers a la guitarra i Nate Smith a la bateria són, des de fa anys, els companys de viatge de Potter en aquesta aventura. Canviant de tant en tant al clarinet baix, Potter va oferir un viatge dens de gairebé dues hores, amb composicions llargues. Un concert sense concessions a la galeria.

"Potter va demostrar com es pot fer funcionar un quartet sense baixista", explica Llibert Fortuny (que aquest dissabte, no ho oblidem, clausura el festival a la sala Bikini al mateix temps que La Locomotora Negra al Palau). "La funció de Craig Taborn al Fender Rhodes és d'una gran complexitat, ja que al mateix temps que fa de teclista fa de baix. Tots els músics tenen una llibertat enorme a pesar de la complexitat de la música, amb compassos compostos i una enorme riquesa rítmica." Segons Fortuny, "Potter és un referent del saxo tenor, d'un nivell compositiu altíssim, el millor exemple del que s'està fent avui en dia en el jazz contemporani".

Aquest va ser el repertori:


Big Top (Chris Potter)

Facing Fast (Chris Potter)

Untitled (Chris Potter)

Viva las Vilnius (Chris Potter)

It Ain't Me Babe (Bob Dylan)

Boots (Chris Potter)

+ In a Sentimental Mood (Duke Ellington)